No van ser poques les veus lúcides que, tant abans com després de la gran manifestació del 10J a Barcelona, van observar que el tacticisme dels partits parlamentaris catalans esbravaria (o intentaria fer-ho) aquella extraordinària mobilització. En efecte, tots els partits de l'ample arc del catalanisme han anat marcant les seves posicions com qui resol una partida d'escacs, i s'han mostrat incapaços de donar resposta i canalitzar les demandes expressades per la societat catalana. Però qui ha rebut les crítiques més severes en aquest sentit, i justament des de l'emergent òrbita independentista, ha estat ERC. Per què?

En primer lloc, perquè era el partit que en el darrer període polític havia suscitat i alimentat més expectatives de canvi, d'incorporar una altra manera de fer política, d'actuar no sols per assolir el govern de la Generalitat i fer-ho bé, sinó d'anar molt més enllà, cap a una "nova transició" i un "període constituent", deien els seus líders als inicis del primer tripartit. El ràpid increment electoral d'ERC va ser la resposta al seu encert a l'hora de canalitzar moltes energies transformadores. Malauradament, però, les lluites intestines pel poder dins l'organització, una actuació calculadora més ocupada en alimentar el predomini del partit que en la consecució dels objectius de país (enemistant-se amb els sectors socials afins), i l'equilibrisme convertit en principal argument i criteri, han aconseguit, en només vuit anys, dilapidar la seva credibilitat, cremar els seus líders i frustrar les expectatives, fins i tot les esperances, que tanta gent havia posat en aquest partit.

En segon lloc, quan la lectura correcta del 10J duu a constatar que el clam per la independència és molt més ample del que ens pensàvem, i que no té una traducció directa en l'actual sistema de partits, els dirigents d'ERC han insistit en l'immobilisme i la petulància que els ha caracteritzat durant la darrera època: nosaltres som l'independentisme, i qui aspiri a la independència que s'incorpori a les nostres files. En lloc de cercar un espai de confluència que els ajudàs a recuperar credibilitat, han espitjat l'accelerador de la prepotència fins al fons. L'afer que ha provocat el naixement de Solidaritat Catalana, i els comentaris de l'oficialitat de les files republicanes, és un clar exemple d'aquesta deriva.

Per tot plegat, si bé no sorprèn, sí que és digne de comentari que els líders d'ERC hagin arremès contra la coalició de PSM, Verds i Iniciativa d'Esquerres amb l'argument de "manca d'amplitud de mires a l'hora de presentar una minicoalició que prioritza les sigles i el partit en lloc del país". A mi en realitat em sembla que és per la raó contrària: a les Illes Balears, com a Catalunya, la pràctica constant d'ERC ha estat el partidisme i el tacticisme. La seva participació en el Bloc per Mallorca ha consistit en un constant marcatge interessat de la pròpia posició, en perjudici del projecte col·lectiu, i en les seves relacions bilaterals amb el PSM ha fet tot el possible (l'afer de les eleccions europees va fer vessar el got) ha fet tot el possible per capolar allò que és bàsic en les relacions entre partits que es coalitzen: la confiança i la lleialtat. És absolutament cert que l'acord entre PSM, Verds i Iniciativa d'Esquerres és insuficient, que no hi ha totes les sigles que hi hauria d'haver; però ara mateix aquest és l'acord possible entre els socis que estan disposats a ajudar-se, i no a devorar-se mútuament.

En política, les coalicions no sempre sumen. De vegades resten, o fins i tot divideixen. Entenc perfectament els qui reclamen la unitat de d'acció l'esquerra nacional de les Illes Balears. Jo també la vull. Però crec que per aconseguir-la, a Palma i a Barcelona, ara cal una lliçó de democràcia, que es mesura en vots. El correctiu electoral que presumiblement rebrà ERC a les properes convocatòries electorals hauria de servir per fer net de males pràctiques i per convertir aquesta organització en allò que molta gent -jo també- ja volíem que fos quan va emergir amb força encara no fa una dècada: el partit central -no l'únic-, l'eix principal -i no una carretera d'un sol carril-, d'un gran acord de tota l'esquerra nacional dels Països Catalans. Mai, però, una piconadora de la firma Puigcercós.

Miquel Àngel Maria Ballester

Article publicat a IBdigital.net

Podeu repassar altres articles i informacións

sobre el PSM i la coalició pel 2011 aquí�